Salvador Sans sobre l’autèntic visionari del cafè, Josep Guardiola i Grau
En els meus primers viatges a les plantacions de cafè a Llatinoamèrica em va intrigar que les assecadores mecàniques es diran «Guardioles», un cognom un català.
Indagant, va aparèixer aquesta fascinant història que connecta amor, cafè, aventures i la meravellosa arquitectura de Gaudí al costat d’un dels seus edificis més emblemàtics: La Casa Milá o Pedrera.
Isabel Goig Soler i el seu extens treball sobre el llegat de Josep Guardiola i Grau
Com a redactora de la revista Fòrum Cafè, un dels reportatges que més he gaudit escrivint ha estat la fascinant història de Josep Guardiola i Grau, l’indià català que va emigrar a Guatemala i va revolucionar el món del cafè amb la seva innovadora assecadora vertical de cafè.
Va ser Salvador Sans qui em va parlar per primera vegada d?aquell personatge captivador i em va donar les primeres pistes sobre la finca Chocolá, propietat de Guardiola. A partir d’aquí, iniciem una investigació apassionant.
Història i vida de l’indià català que va conquerir la fórmula secreta del cafè
Per reconstruir la vida i el llegat, recorrem a diverses fonts d’informació. Contacteu amb l’Ajuntament d’Aleixar, poble natal de Guardiola, per obtenir informació sobre els seus orígens. També vam fer una consulta profunda d’obres especialitzades com ara: «Història del cafè de Guatemala» de Regina Wagner i «L’Herència de l’Hindú» de Josep Maria Clavería, que ens van aportar una visió més àmplia sobre el context històric i econòmic en què es va desenvolupar la seva trajectòria. A més, contrastem dades amb les del Projecte arqueològic Chocolá, una iniciativa que investiga la finca en què Guardiola va desenvolupar les seves innovacions en el cultiu del cafè. Estirant el fil, vam anar desenterrant una història que mereixia ser explicada, una que combina emprenedoria, aventura i un llegat que encara perdura.
Descobreix Josep Guardiola i Grau i llegeix la seva història sencera al bloc de Cafès El Magnífic
Poques històries d’indians són tan intenses i ha deixat tanta estela com la de Josep Guardiola i Grau. Aquest emprenedor personatge, va néixer al poble tarragoní de l’Aleixar el 1831, va viure a Anglaterra i als Estats Units, va ser propietari d’una finca de cafè a Guatemala, va tenir rendes al Brasil, va ser accionista fundador del Canal de Panamà i va inventar la cèlebre màquina assecadora automàtica de cafè del seu mateix nom, «Guardi Després de la seva mort, la seva herència va servir per construir la magnífica casa Milà de Barcelona (La Pedrera) i per finançar diversos projectes al seu poble natal, del qual va ser declarat fill predilecte el 1897.
Fill del senyor Ramon Guardiola i Veciana i de la senyora Josepa Grau Gebellí, Josep Guardiola i Valls va pertànyer a un dels llinatges més importants de la història aleixarenca. Les seves tendències republicanes i progressistes, molt diferents, al fanatisme carlí familiar, van ser determinants perquè Guardiola amb només setze anys, decidís acceptar la proposta d’esfraile Anton Artells i Vallverdú per anar-se’n a l’aventura. Primer va anar a Anglaterra i després, com a molts joves del seu temps a Amèrica, a San Francisco, on va fer fortuna i va poder comprar dues cases. Al cap d’uns anys, es va establir a Guatemala, on va comprar la finca Chocolá. a Sant Pau Jocopilas, a la Bocacosta. La finca produïa canya de sucre i cafè i diuen, calien almenys dos dies a cavall per resseguir el perímetre.
Chocolá no estava gaire lluny del llac d’Atitlan, a mig camí, i sobretot a mitja alçada, entre allò que a Guatemala anomenen terra freda —altiplà dels maia—, i allò que anomenen —terra calenta— la costa del pacífic, i diuen que d’allà, gràcies a la combinació d’alçada, pluges i terra volcànica de gran terra volada.
A les darreres dècades del segle XIX Guatemala era el principal exportador mundial de cafè, fins i tot davant del Brasil i Colòmbia, i Guardiola es va fer d’or exportant a tot el món els grans de cafè del Chocolá. Va introduir diverses novetats en el procés d’elaboració i va ser en aquella època que va inventar la seva màquina, La Guardiola, que era una mena d’assecadora automàtica per als grans de cafè. Aquesta màquina va ser un invent revolucionari per al sector, ja que permetia assecar els grans de manera ràpida, de forma uniforme – resultat que no s’obté als patis, ja que el sol no pot obrar igual sobre tots els grans – i sense que quedessin esquerdats, de manera que els consumidors europeus consideraven el seu cafè de més qualitat que el dels seus competidors.
Per espellofar el cafè pergamí, Guardiola utilitzava un sistema de combinació de morters, en què pujaven i baixaven trituradors que deixaven llest el cafè en or per a la seva exportació.
El 1880, a Guatemala es venien màquines de rentar, assecar i trillar cafè patentades per Josep Guardiola i produïdes a Nova York. Segons la informació de l’època, el preu de les assecadores oscil·lava entre 1,170 i 3,870 pesos, segons la capacitat d’assecatge, de 25 a 100 quintals diaris de cafè.
En expirar la patent atorgada a Guardiola, el seu sistema va ser adoptat per gairebé tots els fabricants de beneficis de cafè més importants del món, entre ells McKinnon, que va millorar el sistema de Guardiola el 1882. Quatre anys més tard, Guardiola que no parava mai de buscar noves solucions per millorar la producció i qualitat del cafè de la seva finca, obtenia mai èxit de la primera, encara avui en ús, amb les millores, evidents, que ha aportat l’evolució tecnològica.
A finals del segle XIX hi havia a Europa i als Estats Units diversos tallers grans de ferreria que produïen una gran varietat de models de màquines per beneficiar cafè, sent l’assecadora Guardiola el sistema més conegut i acceptat.
L’èxit de la seva màquina li va reportar unes bones entrades de capital que es van veure incrementades gràcies a la seva bona mà en els negocis.
La seva fortuna encara havia de créixer més gràcies a les seves accions encapçalades per l’enginyer Ferdinand de Lesseps que havia aconseguit el gran repte d’obrir una immensa esquerda de costa a costa de Panamà, que revolucionaria el comerç marítim mundial. El projecte va ser un fracàs estrepitós, perquè va quedar paralitzat després de deu anys d’obra, i després de vint mil morts entre accidents de treball i febres tropicals, però va ser un èxit sense precedents per a inversors, perquè els Estats Units van acabar comprant a la companyia els drets de la concessió per a la construcció del canal.
Els ingressos generats per la venda de Chocolá i aquestes accions van permetre a Guardiola tornar a l’Aleixar com uns dels indians de més fortuna del país. Al seu costat, en tornar a casa, el va acompanyar Lola, l’única dels fills reconeguts que aquest indià havia tingut a Guatemala. I va ser precisament a través d’aquesta filla, que Josep Guardiola coneixeria la seva futura esposa, Roser Segimon, una jove quaranta anys més jove que ell, amb qui va viure una història d’amor intensa. Rosari era maca, de pell molt blanca, tant que semblava de porcellana. “Tenia els ossos com si fossin de vidre i per això al llarg de la seva vida se’ls va trencar un parell de dotzenes de vegades”, ha evocat el seu parent llunyà, l’escriptor Albert Manent i Segimon.
La parella es va instal·lar a Barcelona en una casa que encara existeix al Passatge de la Concepció amb les lletres JG a la façana, on portaven una vida opulenta. perruquera. Van fer viatges de plaer a Egipte i els Estats Units i entre les peculiaritats que han recollit algunes biografies d’aquest il·lustre personatge cafeter destaca el fet que lluïa un bigoti generós, vestia roba anglesa i es banyava cada dia.
Guardiola compaginava els seus negocis amb la responsabilitat de marmessor de Pau Gil, un altre català instal·lat a París, l’herència del qual va servir per fer el nou hospital dedicat al seu patró, Sant Pau. El de l’Aleixar va participar, també, en la compra de la fosa Comas per fer la sala de festes La Paloma, va impulsar un hospital asil al seu poble, avui reconvertit a Casal Josep Guardiola i, també, el cementiri de l’Aleixar, on es va fer construir un panteó on està enterrat al costat de la seva dona.
Home culte que parlava diversos idiomes, en els darrers anys va dedicar les seves energies a idear un lèxic i la gramàtica d’un nou idioma universal que servís per a comerciants, viatgers i mariners. Guardiola assegurava que la idea d’un idioma universal se li va acudir a Amèrica viatjant entre els pobles indígenes dels quals l’idioma no entenien. Després d’anys de càbales, el 1893 va publicar a París, pagant l’edició de la butxaca, Gramatika uti nove prata – gramàtica d’una llengua nova, que era una barreja de llatí, anglès, francès, italià, castellà i català.
El matrimoni Guardiola-Segimon va durar deu anys. El 1901, mentre es treia les botes, va morir d’un atac de cor a París. El seu cos va ser traslladat amb tren al panteó que s’havia fet construir a l’Aleixar, i la seva dona, Roser Segimon, ella es va quedar com a senyora d’una de les fortunes més grans de Barcelona. Dos anys després de la seva mort, la vídua de Guardiola va conèixer al balenari de Vichy Pere Milá, un jove Barcelonès de bona família i diuen, amb cert esperit de vividor, que s’hi va fixar i no va deixar en pau fins a aconseguir que està accedís a la seva proposta de matrimoni, cosa que va servir per fomentar les parladories entre els rumor que Milà s’havia casat dues vegades: amb la vídua de Guardiola i amb la guardiola de la vídua. (Guardiola paraula catalana que traduïda al castellà significa guardiola).
El matrimoni Milà – Segimon es va instal·lar primer en un pis a la Rambla dels Estudis, per comparar posteriorment, el 1905 la torre que el senyor Ferrer-Vidal tenia a la cantonada del Passeig de Gràcia i el carrer Provença, de més de 1800 metres quadrats de terreny. El matrimoni va acordar construir-hi, un edifici de tres pisos, però no coincidien en l’elecció de l’arquitecte, ell insistia a contractar Antonio Gaudí, conegut de la família i que només uns metres més avall feia llavors els últims retocs per a la Casa Batlló, però a ella les formes del seu paisà de Reus li semblaven poc apropiades per als seus gustos. Després de diverses discussions matrimonials, ella va acabar cedint a contractar el Gaudí i bona part de la fortuna que havia heretat del seu primer marit, 600.000 pessetes de l’època, es van destinar a la construcció d’aquesta casa que es va acabar el 1910, sis anys abans que un altre bon pessic dels diners de Guardiola. Barcelona.
Retornant a La Pedrera, és cert que oficialment era la Casa Milà, però els Milà van posar poca cosa més que els cognoms, perquè la compra del terreny, els honoraris de l’arquitecte Antonio Gaudí, el transport de les pedres des del Garraf i el treball dels obrers, ebenistes, ferrers, i escultors que van participar van ser pagats. amb el cafè a Guatemala i amb les seves inversions al Canal de Panamà.
Roser Segimon va viure la resta de la seva vida a la Pedrera. Allà va morir el juny del 1964. Tenia 93 anys. Feia 23 que havia quedat vídua de Pere Milà i 63 que havia enterrat el seu primer marit, amb qui va voler, per desig exprés abans de la seva mort, ser enterrada, al cementiri de l’Aleixar.
Història del cafè de Guatemala de Regina Wagner, Cristóbal von Rothkirch;
L’herència de l’indià de JOSEP MARIA HUERTAS
Isabel Goig Soler
L’Aleixar de Fina Anglès i Joan-Miquel Ventós